Carles Casanovas:

Article diari "Avui" (14/01/2007-Pag.30)



Dos peus per agafar-se a la vida

REPTE · Un jove de 28 anys que va néixer sense les extremitats superiors arriba a la universitat QUEIXA · La falta d'ajuts per als discapacitats és el problema principal

Isabel Marquès

El Carles Casanovas va néixer fa 28 anys sense cap de les dues extremitats superiors i amb només un fèmur. Una malformació del fetus durant l'embaràs el va situar a la línia de sortida de la vida en una clara inferioritat de condicions. Des d'aleshores la seva existència ha estat una constant cursa d'obstacles, una cadena de petits i grans reptes als quals fa front "esprement la màquina constantment al cent per cent", explica. Amb aquesta actitud vital el Carles ha arribat fins a la universitat, a la UAB, on estudia comunicació audiovisual. I ho ha aconseguit gràcies al seu esperit lluitador i al fet que ha transformat els seus peus en mans.

El Carles ha aconseguit una gran habilitat amb els peus a base de treballar-hi hores i hores, i els ha educat com si fossin unes mans, fins i tot en la forma. Doblega amb gran precisió els dits allargassats i prims dels peus, que tant agafen un bolígraf, com teclegen un telèfon mòbil o construeixen figures de mecano. Té la llargària dels peus pròpia de la seva edat, però manté la flexibilitat i el tacte flonjo d'un nen.

Els primers mesos de vida van ser tota una incògnita, els metges no sabien quant temps viuria, ja que a banda de la malformació va patir una infecció de ronyó i tenia l'estómac de la mida d'un puny. "Calia mirar endavant i fer tot el que fos possible", explica la Maria Antònia, la seva mare. El Carles se'n va sortir i va ser aleshores que es va desplaçar fins a Gijón, on un metge pioner en ortopèdia va provar d'incorporar-li una cotilla amb dos braços mecànics.

La pròtesi era de ferro i s'articulava amb un petit motor amb dos botons: un per obrir i tancar la mà i l'altre per alçar i abaixar el braç. "Jo només tenia quatre anys i la trobava farragosa, i quan arribava de l'escola me la treia", recorda el Carles. Precisament a l'escola Terra Ferma de Lleida va ser on un dels mestres, del qual guarda un molt bon record, el va encoratjar a escriure amb els peus. Don Ernesto li preparava làmines d'ortografia i de mica en mica va aprendre a escriure. La cotilla no va durar més de dos anys.

D'aquella primera escola a la universitat on ara estudia hi ha un llarg recorregut, i no ha estat fàcil. La seva peculiar discapacitat va fer que costés trobar el lloc adequat i adaptat per poder estudiar. Al principi va tenir una mestra que li feia classes particulars a casa, més endavant va estar un any a l'escola per a disminuïts físics El Pont del Dragó, i poc després ja es va incorporar a l'escola d'adults de la Concòrdia de Sabadell, on va aconseguir el certificat per accedir a la universitat. En aquella etapa "l'ajuda dels mestres i companys va ser extraordinària", explica.

Quan el Carles surt al carrer atreu les mirades de la gent, la seva presència física sorprèn, com també sorprèn la persona de tracte fàcil i amable que s'amaga darrere el cos diminut que es desplaça amb cadira mecànica. "És ell, el qui s'adapta als altres", puntualitza la seva mare. I és cert, quan s'ha d'adreçar a algun desconegut se sobreposa a aquesta primera impressió i mostra la seva simpatia.

Els germans i els cosins han estat, per damunt de tot, els seus amics. "I l'oncle Pere, per descomptat!", exclama. El Pere és qui el va engrescar a fer tot allò que el Carles es proposava, fins i tot va conduir un car. Fa uns anys estiuejava a la urbanització de Les Arenes, prop de Castellar del Vallès, i anava amunt i avall amb un cotxe petit de gasolina adaptat per a ell. "Una vegada el meu oncle va reservar el Circuit de Catalunya per a mi sol i m'ho vaig passar tan bé que quan vaig aturar el car ja no es va engegar mai més", riu. Ara el Carles ha deixat els cars, però s'ha contagiat de la passió que té l'oncle per l'aviació, i un cop al mes va a "donar un vol" amb l'avioneta. Els acompanyants que ha tingut també han sigut molt significatius, sobretot la Cristina, una noia universitària que ha estat gairebé quatre anys al seu costat: acompanyant-lo a l'hospital a fer-se proves, a la biblioteca o a qualsevol altre lloc on fes falta.

Pel que fa als ajuts públics el Carles té una queixa: "No són gaire generosos. És cert que han millorat, però has de ser tu el qui ha d'anar-hi darrere", es lamenta. Ell mateix s'ha encarregat sempre de buscar aquests ajuts, ja sigui per finançar una rampa a l'entrada de casa seva o per poder contractar assistents. "Tenir una persona al costat totes les hores del dia és molt car, i amb els ajuts és impossible pagar-ho", assenyala la Maria Antònia. Un altre problema és que la llei actual no contempla el fet de tenir una assistència pública si la seva mare no treballa, i això "és un peix que es mossega la cua", es queixa.

El que més preocupa a tothom és el futur del Carles i la seva inserció al món laboral. "No m'agrada fer volar coloms, jo sé el que faré demà, però no el que faré demà passat", diu. El seu objectiu més immediat és acabar la carrera. "Que després estic treballant? Doncs perfecte. El que tinc clar és que alguna cosa faré", conclou sense perdre l'optimisme.




 

Carles Casanovas Gisbert. Treballant a la taula adaptada.

Mar Abella:
Dani Pedrosa: